Fa aproximadament un any vaig començar a participar com a blogger al The Korea Blog, impulsat pel Ministeri de Cultura de Corea del Sud. Ara continuo amb el meu compromís i aportant continguts tant pel blog, la pagina a Facebook, i al Twitter.
És gratificant veure que un any més compten amb mi i ho agraeixen amb algun obsequi de tant en tant.
Ja fa temps que dic que no escric gaire, però ho compenso aportant continguts a altres llocs, com Twitter, Facebook, etc.
---
Hace aproximadament un año empecé a participar como blogger en The Korea Blog, Promovido por el Ministerio de Cultura de Corea del Sur. Ahora sigo con mi compromiso y aportando contenidos para el blog, su página de Facebook y su Twitter.
Es gratificante ver que un año después todavía cuentan conmigo y me lo agradecen de vez en cuando con pequeños obsequios.
Ya hace tiempo que digo que no escribo mucho, pero lo compenso aportando contenidos en otros sitios como Twitter, Facebook, etc.
---
About one year ago I started to participate as blogger in The Korea Blog, promoted by South Korea's Ministry Of Culture. Now I keep on with my appointment and offering new contents for the blog, the Facebook page, and Twitter.
It's quite gratifying one year later they still count on me, and they thank me giving me some nice gifts.
It's been a few times that I say I don't write much often, but I compensate it with contents in other sites like Facebook, Twitter...
L'esperat onzè album d'estudi de Madonna acaba de ser publicat sota el segell d'Interscope Records i com a primer disc després de signar amb el gran gegant promotor de concerts Live Nation després de molts anys amb Warner. Semblava que a la diva li interessava fer més calaix a base de concerts que currant-se un disc a l'estudi. Doncs sembla que no tant. En plena preparació de la nova gira d'aquest 2012, la reina del pop ha s'ha deixat portar aquesta vegada per la producció de Martin Solveig, William Orbit, i els germans Benassi.
El resultat és MDNA que els talifans diuen que bé pot ser joc de paraules entre MDMA (la popular èxtasi o droga de l'amor) i M DNA, que vindria a ser l'ADN de M (sí, a Madonna també se la coneix amb el sobrenom 'M'). El títol importa ben poc quan cliquem al play del nostre iTunes (algú encara compra i reprodueix el CD en un equip de música?). Tenim un bon grapat de temes, alguns pels quals ha valgut molt la pena esperar des d'aquell petit fail titulat Hard Candy, i alguns altres més aviat descartables. Anem un per un?
Gang Bang: Un experiment? Una broma? Un "em puc permetre fer un tema així, que per alguna cosa sóc la reina de pop". Amb so molt fosc, i una temàtica encara més fosca, aquesta segona pista serveix per avisar que el disc també té la seva part darkmade in Orbit i que tant m'agrada. Juga una mica amb el dubstep que tan tasten les dives del pop últimament. Alguns cops de guitarra elèctrica, i la parrafada polèmica final tan gratuïta la poden fer un dels plats forts de la gira. És la cançó preferida del disc de la pròpia Madonna.
I'm Addicted: Aquí tenim un viatge electrònic al més pur estil Impressive Instant. Sintetitzadors que es van afegint uns sobre els altres per arribar a un clímax repetint el títol de l'àlbum. Podria ser obra de Mirwais (on para aquest home?) però, tornen a ser els Benassi fent gala de la seva habilitat per produïr trencapistes.
Turn Up The Radio: I arribem a la primera pista produïda per Martin Solveig. La part 'light' (en el sentit de lluminós) del disc. Un xut d'adrenalina i bon rotllo, recordant molt al popular Hello amb Dragonette. Potencial single per rebentar subwoofers de cotxes tunejats i fer saltar la gent als xiringos de la platja. Molt efectiva.
Give Me All Your Luvin': Primer single que a aquestes alçades tot ja haureu avorrit. També a càrrec del Solveig. No gens representatiu de l'àlbum, i amb un parell de featurings que al principi semblaven posats amb calçador, però que acaben convencent. Nicki Minaj rapejant amb la seva inconfusible veu, i M.I.A. posant el toc irreverent com ella sap fer en la part dubstep de la canço. El single funciona, però no hem d'oblidar les remescles.
Some Girls: Una de les pistes que un no sap molt bé con prendre-se-la. Aquí Orbit fa una mica de llufa. La cançó no destaca per cap aspecte. Només es deixa escoltar però fa olor de farcit i cansa.
Superstar: Pel títol podria ser un tema autodedicat, però no. La cançó la dedica a algú altre amb frases com "I'm yout biggest fan, it's true. Hopelessly attracted to you". Cançó alegre i enganxosa, però no passarà a la història.
I Don't Give A: Madonna ja té una edat i ja fa temps que canta sobre el que li dóna la gana sense importar-li gens a qui ofengui. Aquest tema va precisament d'això. Nicki Minaj col·labora en el que podria haver sigut una bona castanya, però es queda només en un gran últim minut orquestral èpic amb coral inclosa. Bon intent.
I'm A Sinner: Molta gent ja la compara amb aquella Beautiful Stranger de l'era Ray Of Light. I sense dubte, aquí William Orbit deixa la seva empremta en un tema gens fosc, amb les guitarres, sintetitzadors i demés percussió pseudo-hindú que ens va captivar amb l'obra mestra d'àlbum de la diva.
Love Spent: Potser la cançó més maca del disc. Musicalment sublim, i líricament agradable. Només al binomi Madonna/Orbit se li acudiria començar amb un banjo per seguir amb cordes orquestrals per acabar amb una explosió de sintetitzadors que fan d'aquesta pista un pic en el recorregut del disc. Corre també una interessant versió acústica que fa molt difícil decidir-se sobre quina versió és millor. En directe, sense dubte volem la versió electrònica amb molta canya i pirotècnia. Amaga uns acords de Hung Up/Gimme gimme gimme. Potser part de la màgia de la cançó?
Masterpiece: Per relaxar-nos del clímax de l'anterior pista, Madonna col·loca aquesta balada que forma part de la banda sonora original de W.E., la pel.lícula dirigida per ella estrenada l'any passat i guanyadora del Globus d'Or a la millor cançó. La lletra, comparant l'amor amb una obra d'art...es pot prendre en broma o seriosament, però s'ha de dir que la cançó en conjunt compleix la seva funció.
Falling Free: Si algú dubtava de les capacitats vocals de Madonna, aquí es demostra que encara pot fer una balada amb cara i ulls sense l'ús de l'auto-tune ni vocoders. Una cançó maca per tancar el disc. En cas que no sigui la...
Deluxe Edition, compta amb 5 pistes més. Algunes pur farcit que ni calia publicar, i algunes de bones que podrien reemplaçar algunes de la versió estàndard del disc.
Beautiful Killer: Hi ha gran divisió d'opinions d'aquest alegre tema produït per Martin Solveig. No té res d'especial i potser per això forma part del CD2 de l'edició Deluxe. Però podria ocupar perfectament el lloc de Some Girls i el disc milloraria.
I Fucked Up: Una mid-tempo on Madonna s'autoculpa i que instrumentalment no té res més que uns moments d'acceleració que no acaben de convèncer. Descaradament i desgraciadament una cara-B, que ni hi arriba.
B-Day Song: Altra vegada l'alegria de Solveig, aquesta vegada amb l'ajuda de M.I.A. en una cançó que sembla molt teenager. No quadra gens en un disc així. Només uns últims cors són aprofitables, i haurien servit per millorar Give Me All Your Luvin'.
Best Friend: Amb un so que recorda el passat Hard Candy, els germans Benassi ho proven amb un tema no destinat a les pistes de ball, i se'n surten prou bé. Tot i així, no acaba de passar el llistó general del disc.
Give Me All Your Luvin' (Party Rock Remix): Els populars LMFAO remesclen el primer single del disc, i sense tenir la força dels seus singles més exitosos, el tema funciona. No hauria de ser l'única col·laboració entre Madonna i LMFAO. El remix/mash-up de Music VS Party Rock Anthem que van deixar anar a l'actuació de la SuperBowl no pintava gens malament.
En general MDNA és un bon retorn de la Reina del Pop, i els temes que més brillen són els produïts per William Orbit (amb excepció de Turn Up The Radio). Madonna demostra que té ull per fer èxits i encara té corda per estona. Ara falta veure amb quin espectacle en directe ens sorprèn.
Aquest article és la continuació de la quarta part,
Vam aprofitar la ta tornada al vespre des de Hakone amb el còmode Romancecar per dormir una mica. I païr un púding (una mena de natilles, en un envàs en forma d'ou. -els japonesos són uns mestres en el pàckaging i poden fer que ens vingui de gust menjar caca de tant bé que presenten i emboliquen els productes-) que havíem compreat a l'estació d'Odakyu-Hakone.
Vam arribar a Shinjuku cap a les 7, i con que encara no haviem voltat per allà vam decidir fer una ullada a la bogeria de botigues i consum que es respira per aquella zona. Vam sopar a un Yoshinoya i vam anar cap al a la zona del Golden Gai. Uns pocs carrerons amb petits bars amb molt poc aforament portats per gent bastant bohèmia del món de la faràndula, però en un estil molt íntim. Em va fer il·lusió passejar per aquells carrerons després de 3 anys. Gairebé no havia canviat res. Inclús seguia havent el 'bar flamenco Nana'.
Després ja queia la nit i vam voltar una mica més per Shinjuku. El cansament ens va poder, i no vam tornar tard a casa, on ens esperava en Jay per acollir-nos en la nostra última nit a casa seva.
L'endemà al matí vam aprofitar per passar per l'hipermercat Ario del mateix barri de Kameari i per L'Ito Yokado per gastar les últimes monedes de yens en marranades del súper. Altra cop tocava anar a Azabu Juban al consulat a recollir papers. Com que érem a prop de Roppongi, vam dinar un sushi ràpid i vam pujar cap a Roppongi Hills. Allà hi ha la seu de TV Asahi i una gran zona de merchandising d'en Doraemon i altres sèries populars. Més tard vam anar a l'edifici de Konami, esperant veure alguna cosa novedosa sobre videojocs, però només vam arribar a veure una botiga de merchandising dels videojocs de la marca: Molt material de Metal Gear Solid, algunes coses de Pop'n Music...i poc més. Això sí, una gran col·lecció de CD's amb les bandes sonores de videojocs del seu catàleg, especialment els exitosos Dance Dance Revolution, Reflect Beat, JuBeat, i la resta de beatmania...
Ja la tarda era l'hora de tornar cap a l'aeroport de Haneda i dir adéu una vegada més al noestre estimat país del sol naixent, no sense disfrutar unes cerveses Kirin i Suntory Premium que estaven d'escàndol.
Avui he anat al Lotte Mart de l'estació de Cheongnyagni. És un centre comercial que comunica amb una estació de metro-tren bastant gran. I on hi ha restaurants, botigues, supermercat, cinemes, cafeteries...etc. A la part de super mercat, concretament al departament de Toys 'R Us hi havia aquest gran diorama de LEGO representant la famosa saga de Star Wars, en l'episodi 6. Empire Strickes Back (o el Imperio Contraataca, com la coneixem la majoria de nosaltres).
La web de CNN GO, popular pels seus rànkings i llistes de coses de tota mena d’arreu del món ha fet pública una llista de 10 sales de cinema, no les més grans, però les més cool o més interessants. La llista no l’encapçala Corea, però podem presumir de tenir-hi 2 llocs.
En número 5 hi tenim les sales 4DX, de la cadena CGV. Que són sales de cinema on les projeccions són en 4D. Imagineu l’experiència de veure la pel·lícula en 3D, afegint efectes com seients en moviment, vent, llums, fum, aigua, olors que s’escampen per la sala, i uns cops de seient, tant a l’esquena com als peus, que ens fan viure les escenes en primera persona. Encara que la pel·lícula no sigui en 3D, les sales 4DX ofereixen les pel·lícules més taquilleres amb una acurada programació d’efectes que en molts casos millora la pel·lícula (bé, no el film en sí, sino l’experiència d’anar al cinema). Els moviments no són tan exagerats com per tirar-nos les crispetes per sobre, però sí com accelerar-nos la respiració i espantar-nos amb algun cop a l’esquena si a la pel·lícula s’estan repartint castanyes.
L’altra cinema, en vuitena posició, també de la cadena CGV són les sales anomenades Cine de Chef. Una experiència luxosa on abans de la pel·lícula degustem exquisitats d’aquelles on mimem el nostre paladar i on es veu més superfície blanca de plat que no pas quantitat de menjar. Els preus compleixen perfectament els estàndards de luxe (veure pdf amb la carta). Durant la pel·lícula, podem seguir degustant els postres i la copa mentre reposem còmodes a la butaca dissenyada especialment per a Cine de Chef.
I ella li diu a ell: "la propera vegada, passem abans pel McDonald's, ok?"
Si tan una com l’altra us queden lluny (de distància, o de pressupost) sempre podeu fer una visita a les instal·laciones des de la seva pàgina web.
Des de l'any 1999 se cel·lebra a Miami l'Ultra Music Festival. Un gran esdeveniment de música electrònica on participen DJ's d'arreu del món amb gran reconeixement internacional.
Aquest any 2012 la franquícia amplia fronteres i arriba a 5 països més: Argentina, Brasil, Corea del Sud, Espanya i Polònia.
Amb dates totalment separades i molts artistes encara per confirmar, la cosa promet molt!
---
Des de el año 1999 se celebra e Miami el Ultra Music Festival. Un gran evento de música electrónica donde participan DJ's de todo el mundo con reconocimiento internacional.
Este año 2012 la franquícia amplia fronteras y llega a 5 países más: Argentina, Brasil, Corea del Sur, España y Polonia.
Con fechas muy separadas y muchos artistas todavía por confirmar, la cosa promete!
---
Since 1999 Ultra Music Festival takes place in Miami. UMF is a huge electronic dance music festival with most popular DJs from all over the world.
This year 2012 the franchise goes beyond and reaches 5 more countries: Argentina, Brazil, South Korea, Spain and Poland.
With very different dates and lots of artists still to be confirmed on the line up, looks promising!
---
1999년 부터 Ultra Music Festival 미국의 마이아미에서 개최된다. UMF가 막대한 일랙트러닉 댄스 음악 축제 이고 여러나라의 제일 유명한 디제이 행한다.
올해 2012년 이 상표가 더 그진다. 5게 나라에도 까지 이른다: 알젠티나, 브라질, 대한민국, 스페인 하고 폴란드.
날짜들이 다르고 아직 라인업 다 안나왔는데... 너무 기대한다!
---
Mentre esperem...podrem anar al cinema a veure 'Can You Feel It'.
Mientras espreamos...podremos ir al cine a ver 'Can You Feel It'.
While we wait, we can go to the cinema to watch 'Can You Feel It'.
Per fi! Fa unes setmanes vaig tenir el temps i l'empenta suficients per posar-me a veure i acabar la cinquena i última temporada d'aquesta sèrie obra mestra de la televisió.
És molt interessant veure com cada temporada es centra en un tema que dóna molt de si, i en el cas de la cinquena temporada, basada en els mitjans de comunicació, bàsicament la premsa, la conclusió o idea que em va venir al cap és que "la cosa està fatal" o citant al meu bon amic Joe "it's all fucked up".
I és que el retrat que fa David Simon de Baltimore no dista molt de la realitat que ens envolta, alemenys així ens ho fa creure. I aquí és on The Wire guanya molt: el realisme. Pot semblar una sèrie lenta, de fet, no té un ritme narratiu gaire televisiu, he arribat a sentir comparacions amb noveles, i parlant clar, no es pot comparar amb altres sèries. Veure com en 12 episodis d'una hora es va teixint una trama que es resol lligant tots els caps a la recta final és un plaer. I com els personatges tenen tants matissos i acaben estant relacionats els uns amb els altres, especialment en la última temporada, amb aquells 5 minuts d'epíleg on veiem com les coses segueixen el seu curs.
---
Por fin! Hace unas semanas que tuve el tiempo y las ganas suficientes para ponerme a ver y terminar la quinta y última temporada de esta obra maestra de la televisión.
Ya había hablado de ella hace tiempo en este blog, pero una vez terminada y echando la vista atrás al pasado la cosa cambia.
Es muy interesante ver como cada temporada se centra en un tema que da mucho de si, y en el caso de la quinta temporada, basada en los medios de comunicación, básicamente la prensa, la conclusión o idea que me hace venir a la cabeza es que "la cosa está fatal" o citando a mi buen amigo Joe, "it's all fucked up". Y es que el retraro que hace David Simon de Baltimore no dista mucho de la realidad que nos rodea, o por lo menos así nos lo hace creer. Y es aquí donde The Wire gana mucho: el realismo. Puede parecer una serie lenta, de hecho, no tiene un ritmo narrativo muy televisivo, he llegado a escuchar comparaciones con novelas, y hablando claro, no se puede comparar con otras series. Ver com en 12 episodios de una hora se teje una trama que se resuelve atando todos los cabos en la recta final és un placer. Y como los personajes tienen tantos matices y acaban estando relacionados los unos con los otros, especialmente en la última temporada, con esos 5 minutos de epílogo donde vemos como las cosas siguen su curso.
---
Finally! A few weeks ago I had the time and the guts to start again and watch and finish the fifth and last season of this masterpiece of television.
I already talked about it on this blog long time ago, but once finished and looking back, things change.
It's really interesting to see how each season focuses on one topic that gives food for thought, and specially fifth season, based on media, basically the press, and the conclusion or idea that comes to my mind is -quoting my good friend Joe- "it's all fucked up". Because David Simons portrays a Baltimore city that is not far from the world around us, or at least, he makes us believe so. And that's the point where The Wire beats it: realism. It can seem a slow show, and in fact, it doesn't have a television narrative rythm, and I even heard comparisons to novels, and honestly, it can't be compared to other shows and series. Watching how in 12 episodes of one hour long a plot is woven and it's solved tying up the loose ends on the final stage is a true pleasure. And how the characters have so many sides and they end up being linked to each other, specially in the last season, with that 5 last minutes of epilogue where we see how everything follow its own path.
---
드디어! 몇주전에 시간이 있어서 너무 보고 싶었던 TV의 걸작드라마 The Wire, 마지막 5시즌을 다 봤다. 이미이블로그에서 The Wire대해다루었는데, 일단다보고나서되돌아보면모든것들은변한다. 각시즌마다어떤생각할거리를주는한가지(one)주제에집중하는것이재미있다.
특히미디어-신문에집중하는5시즌, 그리고내가생각해낸결론: 엉망진창이야!! (내좋은친구 Joe장희의말을빌리자면 "it's all fucked up").
왜냐하면 David Simon이그린 Baltimore는우리주변에세상과다르지않다..적어도이렇게믿게만든다.
이것은 The Wire가말하고자하는바이다. : 현실주의. 느린드라마인것같고사실은 TV 묘사속도도없지만다른드라마에비교할수없다.
